La nostra història

Fa 4 anys jo era una noia com una altra de Sant Cugat del Vallès, amb el seu somni. Com us podeu imaginar el meu somni era aprendre a muntar i tenir un cavall. I en cap moment sabia el que em canviaria la vida aquests anys.

Aquell any començava la universitat, però no tenia prou nota per entrar al grau que m'agradava de la Universitat de Barcelona i vaig decidir anar a Girona. Una decisió que en el seu moment m'il·lusionava molt, ja que era una ciutat nova per conèixer, gent nova,... però a mesura que s'acostava el dia de començar aquesta aventura la il·lusió es va convertir en inseguretat.

Hi vaig anar. El primer dia anava bastant perduda, però ràpid vaig conèixer gent nova que tampoc coneixien a ningú allà. Una d'aquelles persones era l'Ariadna, Ari pels amics, si no ho dic se m'enfadarà..., Un dia parlant a la cafeteria em va explicar els seus interessos i per sorpresa meva i d'ella teníem els mateixos objectius.
Animant-nos l'una a l'altra vam començar a buscar hípiques per la zona, i vam trobar que a la universitat feien un curs de muntar a cavall al Centre d'Equitació Cavall de Mar, a Llagostera.

Aquí comença la nostra història idíl·lica, entre en Nil i jo, el meu cavall, un altíssim cavall espanyol negre i amb una crin que li arriba a terra.

Per suposat ens hi vam apuntar. Allà, la Marta i la Marina es van presentar: són les responsables de Cavall de Mar. El primer dia em van dir que muntaria la Trasto, que resultava ser una poni blanca. Us podeu imaginar la meva reacció; "Jo un poni? Ja tinc 19 anys... Tocaré amb els peus a terra!" Però vaig callar i la vaig muntar. Com que no podia ser d'una altra manera, em vaig haver d'empassar tot el que havia pensat. No m'ho vaig poder passar millor i em va ensenyar moltíssim.

Durant el curs érem un grup de nois i noies, i un dels cavalls que muntàvem era en Nil, però jo enamorada, només resava perquè el dia que hi anava em diguessin: La Trasto. Fins que un dia, quan jo ja havia equipat la Trasto, la Marta em va dir que ajudés a equipar en Nil. Així que hi vaig anar, i a la que li vaig estrènyer la cingla (cincha), em va mossegar la jaqueta!
Després em van dir que a vegades mossegava.

Després del curs, per raons econòmiques i de temps vam deixar de muntar durant l'any. I a l'estiu següent amb l'Ari vam decidir tornar a muntar, ja que ho necessitàvem. I per recuperar el temps perdut vam decidir fer durant un mes dos classes a la setmana. Així que vam anar cap a Cavall de Mar. A l'arribar, la Marta ens va dir que anéssim a buscar la Summer i el Nil, i que triéssim nosaltres quin dels dos volíem muntar. L'Ari que estava enamorada de la Summer volia muntar-la ella, per tant a mi em tocava en Nil, així que recordant la mossegada de la jaqueta vaig anar a buscar-lo. Quan el tenia li vaig explicar; "Tu i jo no vam començar gaire bé, així que tornarem a començar, jo no et tindre en compte la mossegada i tu no tornaràs a mossegar-me". Com us podeu imaginar allò no va servir de res. Crec que per ell més que res, la conversa va ser una declaració de guerra. Mentre l'equipava va intentar mossegar-me diversos cops i algun ho va aconseguir. Encara que després, em van dir que no m'ho prengués com una cosa personal perquè ho feia amb tothom, ja que li sortia bé i ho havia après. I és clar jo era una "novata".

Després de tot el xou per equipar-lo vaig fer la classe. Muntat, a part de fer el que volia amb mi perquè jo no en sabia prou, era molt bo. Va aguantar tots els meus cops de cul, tibades de boca que no tocaven, girades sense avisar, etc. Quina paciència amb mi! Vaig sortir de la classe molt i molt contenta i vaig decidir que després de tot no li podia tenir en compte les mossegades.

Els següents dies també el vaig muntar, i la nostra petita guerra a l'equipar-lo continuava. Jo ho intentava tot i al final sempre em guanyava, però rendir-me, mai. El meu repte de cada classe era equipar-lo sense que intentés mossegar-me. I al final del mes, ho vaig aconseguir! Vam aconseguir pactar la pau en el tema mossegades, encara que he de reconèixer que alguna un dia se li escapava, però molt de tant en tant. Després d'aquell mes la nostra addicció al cavall va augmentar tant, que ja no ho podíem deixar i vam decidir seguir fent classes durant tot l'any. I per suposat el meu enamorament per en Nil va anar augmentant cada cop més. El portava a pasturar i el mimava tot el que podia. Me n'anava amb ell a on volgués. Havia muntat molts cavalls durant la meva vida en excursions i a Cavall de Mar també n'havia muntat d'altres, però cap m'havia fet sentir el que ell em feia sentir: seguretat, confiança i amb un sentiment d'anar a tot arreu amb ell amb els ulls tancats. En aquell moment només em faltava saber una cosa, si allò era recíproc o no, jo sentia que sí, però potser també eren les meves ganes de fer coses amb ell.

Fins que un dia, la Marina va parlar amb mi i em va dir que si volia compartir en Nil, que ella també havia vist el mateix i que creien que ell també necessitava algú que estigués per ell. Recordo aquell dia com un dels millors, però per desgràcia, els diners eren un problema. Així que vaig començar a buscar feina i per Setmana Santa la vaig aconseguir. El primer que vaig anar a fer va ser dir-li a la Marina i la Marta que volia compartir en Nil.
A partir d'aquí, la relació entre ell i jo encara va créixer més ràpid, encara segueix creixent i espero que no acabi mai.

Poc després ens van dir si volíem competir en TREC, per suposat que volia i més ara amb ell. Entrenant, entrenant, va arribar la primera competició a casa, Cavall de Mar; era un social, perfecte per començar. La competició va anar molt bé; els dos anàvem a una i ho vam donar tot. La nostra recompensa va ser guanyar la competició per sorpresa per a tots. Un dia inoblidable. La següent competició va ser a Connemara Pony Club. La nostra primera competició fora de casa i contra genets que feia uns anys que competien. Va ser més complicat, però tot i així vam quedar quarts a pocs punts del tercer.
Aquest any farem tota la Lliga Catalana i l'objectiu és arribar al Campionat d'Espanya, que se celebra a Barcelona per primer cop.

El meu primer somni està fet. L'estètica d'aquest potser ha canviat una mica, ja que abans volia un CAVALL espanyol negre, alt i amb la crin llarguíssima. Però ara tinc el millor COMPANY del món, amb el qual aniria a la fi del món si fes falta. I per suposat, el més guapo.
Potser la nostra història tampoc és la típica en què tothom somia, gràcies a les pel·lícules, però per mi és perfecta.

Ara a pel segon somni, arribar al Campionat d'Espanya, que estic segura que aconseguirem treballant i treballant.